a C. R., que també va perdre
parlo massa. m'entenc ben poc. darrerament m'ho miro tot amb ulls d'animal enze, i alguns matins, quan camino, em sorprenc que la gravetat encara em faci companyia, que em sigui amiga i em subjecti els passos: petits, un, dos, un, dos, com un colom distret enmig de la rambla. però a les tardes, quan es fa fosc i es fa trist, tinc cor de vella, i el cos se'm doblega per tornar a la terra. i llavors la veu em surt a batzegades, i les històries que són meves se'm moren orfes al pou de la gola. i, llavors, ja no puc deixar de pensar en totes les aixetes que degoten soles a les cuines humils dels pisos de barriada.
plaça dels àngels, març i 2009
