divendres, 2 d’octubre de 2009

crim

la darrera pàgina del llibre en flames del meu ventre
duu el teu nom,
solitud.

[fotografia: sardenya i 2009.]

dilluns, 17 d’agost de 2009

Fou diumenge passat, a les tres de la tarda, sobre el pont del passeig, que un embriac occí una dona per amor d’una rosa que l’homicida abandonà damunt el toll de sang. Ja el diumenge abans hom havia assenyalat un fet idèntic al mateix indret i a la mateixa hora. Pressento per a avui un crim equivalent. Em cal, doncs, advertir el taverner i avisar la policia. Però, Déu meu, ¿i si fos jo l’assassí? Vet ací el meu got vessant de vi, el carmí dels teus llavis, del teu si, del teu sexe, reflectit dins la tèrbola beguda roja. Aboqueu més vi, Rafel!, són dos quarts de tres; al pont del passeig hi ha una dona amb una rosa a la mà i el meu coltell és fi com l’aresta d’un estel.

text: j. v. foix, KRTU (1932) / imatge: el bosco, el jardí de les delícies (1480-1490, aprox.)


dijous, 14 de maig de 2009

Lied ohne Worte

( a sis mans:
il·lustració de Maria Alcaraz
a partir d'una fotografia d'Eduard del Castillo
i un poema de Maria Cabrera)

diumenge, 19 d’abril de 2009

la flor negra

Tancat amb balda, tancat, fermat, barrat,
delicadesa, on és que m’has anat?
Ni jo m’ho sé, de tant que s’ha amagat.
El sentiment ha collit la flor negra.
***
Riuen els prats, em sóc desconeguda.
De la bellesa, només n’obtinc la ruda
seguretat que no em darà ajuda.
El sentiment ha collit la flor negra.
***
Xiula l’amor a l’orella germana,
a mi només em gira tramuntana.
Arrasa els camps. Seny i sembrats m’arrenca.
M’arrenca el cos. El tomba, ajeu, el trenca.
***
Cor desolat, la flor que vols m’esqueixa.
Ara sóc jo pitjor que jo mateixa.
***
text: dolors miquel, aioç
fotografia: taüll i 2009

dimecres, 15 d’abril de 2009

salm i paràbola de la memòria pròdiga

pare meu que ja no ets al poble,
pare meu que potser algun dia jo distretament estimava,
pare meu que te'n vas anar pel carrer sense ganes,
pare meu que potser algun dia molt discret m'estimaves,
per la sang que ens corria tan brava per les venes,
per les faccions de la teva cara que se m'esborren,
com el crit que ofega el meu pit,
pare meu!,
per la cicatriu que et partia sencera el ventre,
pare meu!,
pels tels secrets de la ceba als dits de la mare,
per les tardes tan pàl·lides a la cuina de casa,
pare meu!,
per les veus tan confuses del vespre,
pels crits i pels plors i les terrasses en ràtzia,
pare meu!,
per l'olor de gasoil de la teva roba en tornant de la feina, pare meu,
pels somnis que devien ser teus escolant-se per la pica, pare meu,
pels germans meus escolant-se per la pica,
oh pare meu!,
que retrobi la memòria, la memòria del pare i del fill,
la memòria, la gata vella,
la memòria, oh pare meu!,
el fil que em lliga als teus noms, a les teves mans, al teu crani rotund,
al teu riure que no m'agradava,
al teu ventre partit per la cicatriu del destí,
pare meu!,
que no hagi de cremar mai més la meva memòria, pare meu,
i que no me l'hagi de trobar d'improvist mai més,
disfressada de dona despentinada en gavardina i plors
en una cantonada ventosa de manhattan
quan jo només volia anar a collir fonoll passat el pont dels vermells,
oh pare meu!

pare meu, que trobi tota la memòria, pare meu!,
que trobi intactes les meves condemnes de nena de set anys,
que trobi intactes el fonoll i els gallerets vermells
—gall, gallina o poll, pare meu?—,
que trobi intactes la teva història i la meva, juntes, volent-se, pare meu,
com mai no van poder ser,
com mai no podran ser, ara,
oh pare meu,
pare meu que ja no ets al poble.

l'alguer, febrer del 2009
(fotografia: desulo, sardenya, s. IV aC)

dimecres, 8 d’abril de 2009

cròniques del petit infern


N'Orfeu particular



1

Orfeu es passeja
de fa ja molts anys
pels redols més recòndits
de l’infern seu privat:
i els reconta amb sa música,
detall a detall.


2

Orfeu és atàvic,
Orfeu és tempsut:
té tota la pena dels homes
dintre el seu llaüt,
diu totes les nostres tristeses
amb veu de vellut.


3

De l’orc on habita
en sap els secrets:
les comalades més dolces,
els fondos punyents,
les veritats que són crues,
les mentides ardents.


4

Una única cosa
no pot recontar
(i ho confessa en veu baixa,
de por que li fa):
la seva ombra, tan fosca,
no gosa mirar.


5

La por que esgarrapa,
la paüra que el pren
és certa com l'alba,
el bosc o el coltell:
és perdre el que estima,
allò que ell més tem.


6

I és que una vegada,
no sé quants anys fa,
s'aimia, qui tant desitjava,
a ser fosca espessa
d'un àvol, furtiu, sol esguard
Orfeu condemnà.


7

Per un gest en fals,
i en un sol segon,
el que Orfeu, s'ascureddu!,
al món més volia
en l'obaga veu fondre's,
com neu sota el sol.


8

I així Orfeu camina
pels jorns condemnats:
algun horabaixa,
quan el sol ja se’n va,
la seva ombra dibuixa
el que ell mai no tindrà.
* * *
s'ascureddu: 'el mesquinet', en sard
* * *
L'Alguer, Sardenya
desembre i 2008 - febrer i 2009
(il·lustració de Maria Alcaraz)

dimarts, 31 de març de 2009

autopsicografia


a C. R., que també va perdre

parlo massa. m'entenc ben poc. darrerament m'ho miro tot amb ulls d'animal enze, i alguns matins, quan camino, em sorprenc que la gravetat encara em faci companyia, que em sigui amiga i em subjecti els passos: petits, un, dos, un, dos, com un colom distret enmig de la rambla. però a les tardes, quan es fa fosc i es fa trist, tinc cor de vella, i el cos se'm doblega per tornar a la terra. i llavors la veu em surt a batzegades, i les històries que són meves se'm moren orfes al pou de la gola. i, llavors, ja no puc deixar de pensar en totes les aixetes que degoten soles a les cuines humils dels pisos de barriada.
plaça dels àngels, març i 2009