cròniques del petit infern

N'Orfeu particular

1

Orfeu es passeja
de fa ja molts anys
pels redols més recòndits
de l’infern seu privat:
i els reconta amb sa música,
detall a detall.

2

Orfeu és atàvic,
Orfeu és tempsut:
té tota la pena dels homes
dintre el seu llaüt,
diu totes les nostres tristeses

amb veu de vellut.

3

De l’orc on habita
en sap els secrets:
les comalades més dolces,
els fondos punyents,
les veritats que són crues,

les mentides ardents.

4

Una única cosa
no pot recontar
(i ho confessa en veu baixa,
de por que li fa):
la seva ombra, tan fosca,
no gosa mirar.

5

La por que esgarrapa,
la paüra que el pren
és certa com l'alba,
el bosc o el coltell:
és perdre el que estima,

allò que ell més tem.

6

I és que una vegada,
no sé quants anys fa,
s'aimia, qui tant desitjava,
a ser fosca espessa
d'un àvol, furtiu, sol esguard
Orfeu condemnà.

7

Per un gest en fals,
i en un sol segon,
el que Orfeu, s'ascureddu!,
al món més volia
en l'obaga veu fondre's,

com neu sota el sol.

8

I així Orfeu camina
pels jorns condemnats:

algun horabaixa,
quan el sol ja se’n va,
la seva ombra dibuixa

el que ell mai no tindrà.

* * *

s'ascureddu: 'el mesquinet', en sard

* * *

L'Alguer, Sardenya
desembre i 2008 - febrer i 2009

(il·lustració de Maria Alcaraz)